Tòquio Blues

[...] És impossible que algú pugui protegir sempre una altra persona. Imagina't que ens caséssim. Tu aniries a treballar, oi? Llavors, qui em protegiria mentre tu fossis a la feina? [...] Hauria d'anar tot el dia enganxada a tu? No veus que no és equilibrat? [...] Això no solucionaria els meus problemes.

- Però no duraran pas tota la vida -li vaig dir tocannt-li l'esquena-. Un dia o altre s'acabaran. I quan s'acabin només caldrà que ens plantegem què fem. Potser m'hauràs d'ajudar tu a mi. Viure no consisteix a seguir el que diu un llibre de registre. [...] Relaxa't. Ho veus tot negre perquè no et relaxes. Si et relaxessis et sentiries més lleugera.

[...] Ja ho sé, que si em relaxés em sentiria més lleugera. No em serveix de res que m'ho diguis. Però, saps què passa? Que si em relaxés em desfaria en mil bocins. Sempre he viscut així. És l'única manerara com sé viure. Només que em relaxés una vegada, ja no podria tornar a ser jo. Em desfaria i el vent se m'enduria. Que no ho entens?

(Pàg. 14)

[...] Aquella nena no era capaç d'aguantar una formació gaire estricta. Ja n'hi ha de gent així: tenen un gran talent, però com que són incapaços de fer cap esforç per sistematitzar-lo l'acaben desaprofitant. N'he conegut molts. Al principi penses que són fantàstics perquè són capaços de tocar una peça dificilíssima només donant un cop d'ull a la partitura. Quan els veus et quedes al.lucinat i penses que tu no ho podries fer mai de la vida. Però la cosa es queda aquí, ja no van més enllà. I per què? Doncs perquè no saben que és l'esforç. Ningú no els ha inculcat. Estan consentits. Com que els sobra talent per tocar bé sense esforçar-s'hi i perquè tothom els alabi, l'esforç els sembla innecessari. Si els dones una peça que a la majoria els costa tres setmanes de pràctica, ells l'aprenen en la meitat de temps, de manera que als professors ja els sembla bé i els deixen avançar. I es fan grans sense saber què vol dir exigència, els falta un element fonamental en la formació de la personalitat. És una tragèdia.

(Pàg. 232)

- En el que ens assemblem en Watanabe i jo és en el fet que ens és igual si els altres ens entenen o no -va dir en Nagasawa-. Això ens fa diferents de la resta.

[...] - És veritat? -em va preguntar la Hatsumi.

- No ho crec -li vaig dir- . Jo no sóc tan fort com ell. Si ha algú no m'entén no em quedo tan ample. Hi ha gent que vull que m'entengui. Ara, a part d'aquests, tampoc em preocupo gaire pel que digui la resta. Ho deixo per impossible. Per això no estic d'acord amb el que diu en Nagasawa.

- Estàs dient pràcticament el mateix que jo -va objectar en Nagasawa agafant la cullereta-. És com esmorzar tard i dinar aviat: pots menjar el mateix i a la mateixa hora, i dir-ho d'una altra manera.

- Així, t'és igual si t'entenc o no? -va preguntar la Hatsumi a en Nagasawa.

- Em sembla que no em captes. El que dic és que si algú entén un altre no és perquè aquest altre ho vulgui, sinó perquè és el moment que l'entenguii.

(Pàg. 315)

- No tinguis llàstima de tu mateix. És de covards.

(Pàg. 358)
- Has de pensar que la vida és com una capsa de galetes. [...] Oi que en una capsa de galetes sempre hi ha galetes que t'agraden i galetes que no? Primer sempre et menges les que t'agraden i al final només queden les que no agraden a ningú. Quan les coses no van bé, sempre penso això: "Quan s'acabin aquestes tot anirà millor. La vida és com una capsa de galetes".

- Podríem dir que és una filosofia.

- Però és veritat. Ho sé per experiència.

(Pàg. 371)

Tòquio Blues, Haruki Murakami