Realidad o ficción

¿Puedo evadirme de mi realidad o sólo se trata de imaginarme otra para transformarla? Para crear una utopía debo evadirme de lo que me rodea e imaginar lo que deseo.




¿Cuál es la diferencia entre realidad y ficción? Si la mente es capaz de viajar de un lugar a otro, ¿importa que el cuerpo la siga? Es esa la vida de aquellos viejos raquíticos con barbas blancas quilométricas que parecen un saco de huesos afilados o es esa la vida de las personas que encerramos en manicomios.




¿Es la sociedad del consumo, Matrix, más real que nuestra propia vida? ¿Cómo se llama aquella novela clásica de la mujer que inventa su locura con sus amantes en un tiempo de represión y censura? ¿Tanto han cambiado los tiempos?




¿Sabe una persona que padece locura que la padece? ¿Es una clasificación más que nos han impuesto para diferenciar personas obedientes de normas?




Si la homosexualidad se consideraba una enfermedad, ¿qué patología es la locura? ¿Imaginar tu realidad e ir a por ella es una patología?




¿Cómo diferenciar realidad de ficción?




Me voy al gimnasio a pedalear en una bici anclada al suelo e imaginarme que estoy en cualquier otro sitio respirando aire puro, mojándome con las gotas de lluvia y calculando si me quedarán fuerzas para regresar a casa...




¡Ah! ¡No hace falta! Cuando me canse, me bajo y vuelvo a la realidad...

Comentaris

Josep Nogue ha dit…
Hola cris. Gràcies pel comentari al meu blog. Com ja hauràs deduït no tinc ni idea de coaching, em limito a especular des de el meu punt de vista o, com diria el meu admirat Agustín Garcia Calvo, a “respirar por la herida”, indicar on em fa mal. Y com més gran em faig més desconfio d’aquells que diuen voler fer-me de guia. Sempre tinc la sensació que parlen només “de ells, per ells i entre ells”. Que aparenten voler fer-nos accesible un món on ells fan de tap a l’entrada.

No dupto que hi hagi gent honesta en aquesta feina, però crec que, a la majoría ens tenen confinats a la sala de calderes (on el confort és inexistent i l’unic aprenentatge posible consisteix en rebre ordres), només a uns pocs que viuen sobre la línia de flotació se’ls dona la obció de decidir el rumb (amb consellers o sense) i ja veiem cap on ens porten, mentre el vaixel fa aigües. En aquest vaixell on tots estem, jo hi viatjo de poliçó i si em descobreixen els de coberta pot ser que em fotin al mar.

Però, més enllà de metàfores marineres, o de definisions professionals, també m’interessa el diàlec amb gent capaç de treure el cap de la corrent. Com l’hi deia a una amiga: deixem veure com pesques i ja decidirè jo si soc capaç de fer el mateix.

I no, no conec a l’E.T. de Terrassa només al de “mi casa”
Salud.
Cris Pérez ha dit…
¡Juasjuasjuas!

Quan escrivia E.T., no havia caigut...

Tinc un colega a Terrassa que estudia runes, simbologia... no sé si li deien alquimia...

Quan llegia alguns passatges que tens al blog dins la categoria Manual del Creador, em recordava algunes converses que tinc amb ell i se'm va acudir que potser us coneixíeu.

Jo no em dedico al Coaching, tot i que no sé què dir, doncs hi ha coses que les tinc tan assimilades i incorporades en mi mateixa que no distingeixo si faig de Coach o no. No m'hi dedico perque no crec que totes les persones siguin capaces de seguir aquest procés i mentre intentava induir algú per a que es fes càrrec de les seves circumstàncies, les assumís i es dirigís amb elles cap a on vulgués, tenia la sensació poc "neta" o clara de no tenir la certesa de si estava manipulant, de si de debó aquestes persones necessitaven accelerar el seu procés d'aprenentatge, em plantejava seriosament si l'estava ajudant o si simplement es tractava d'una transacció comericial més.

No m'agrada jugar amb la psicologia de la gent is fer-ho de forma remunerada tampoc m'ajudava a discernir si estava sent honesta amb la persona i, sobretot, amb mi mateixa. Sovint em costava trobar la paciència per observar amistosament com es lamentaven i es refugiaven en excuses que amagaven por al canvi. Em venia al cap dir obertament el que pensava. Però com m'havien contractat, allò no era una conversa on jo hagués de donar el meu parer "personal" i vaig decidir posar fi a la meva dedicació professional.

M'agrada seguir aprenent, m'agrada recollir pensaments o reflexions que m'han ajudat i al meu blog o a converses amb amistats; les comparteixo amb tothom/dona que en vulgui saber quelcom més.

Un plaer poder intercanviar reflexions!


Cris

Entrades populars